Folk de Luxe

Dues cosetes abans de tot. La primera és què curiós aparèixer en el número on la portada és l’Alela Diane, la nova esperança blanca del Folk nord-americà. A més també hi podem trobar articles dels Anímic i del Petit de cal Eril. Supós que per aquesta raó els del Rock de Luxe podrien haver canviat el nom de la revista d'aquest mes pel de Folk de Luxe , però bono, sa segona cosa té més importància i transcendència que no pas un ximple joc de paraules. I és que el senyor Nando Cruz sap de que escriu i sap de que va. A la fi llegeixo un poc d’autocrítica al món dels festivals i als grups guiris. Es comença a notar un poc d’autoestima (al manco entre uns pocs) cap als grups i el públic nostre a nivell estatal. Ara només falta que tots nos lo creguem una miconeta més i apostem pels grups estatals, i quan dic tots en refereixo a públic, promotors, grups, crítics, etc...
La cosa està canviant, deixem que l’evolució faci el seu camí.


Doncs ara sí, aquí hi ha la crítica del disc Lluneta del Pagès apareguda a la revista Rock de Luxe del mes de Juliol.

P.D: Ahir vaig escoltar per primer cop una cançó sencera del Devendra. És vera, se pareix a noltros.

Solidaritat perifèrica

No sabíem si triar entre en Miguel Ríos o en Luis Alberto (inicials de L.A.), la decisió va ser difícil, però vàrem decidir cridar abans al mestre que no pas al deixeble.
El senyor Ríos va dir que “na-nai”, que sinó hi havia pasta no hi venia. En canvi el seu deixeble ens va dir que si, que hi venia, emperò el seu representant va dir que “na-nai”, que això era un festival indie i que L.A. no era indie.
Finalment com a que cap d’ells varen voler estar en aquesta gran gala perifèrica el cartell queda configurat pels grups més mal pagats de la història de la música. Però, a noltros no nos importa gens això de no forrar-nos amb sa música. Total!!, per acabar com en Michael Jackson, que és el senyor que ha venut més discos dins la història i alahora és (o era) el músic que deu més dotbers als bancs.
El més important són els nens, els joves, els adults i els majors de la parròquia que aprendran a llegir i escriure si voltros veniu.

Barceló abans de Barceló (o l'art abans de l'art)

Aquest dimecres de San Joan s’inaugura l’exposició Barceló abans de Barceló a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palam a les 20:00 h.
L’exposició reuneix els primers treballs del felanitxer abans de ser mundial e institucionalment conegut. Segurament ens trobarem no sé si amb la millor obra, perquè jo d’aquestes coses de cada pic n’entenc menys, però ben de segur que hi serem davant la obra més fresca, més trencadora, en una paraula: més punky, que ha fet mai en Miquel Barceló.
Com a que l’única disciplina artística que no va treballar molt va ser la música, - crec que el no haver triat la música com un mètode d’expressió artística encara ho converteix més en un visionari, ja que possiblement no hagués fet tant de calaix-.
Doncs això, que ell no ha tocat molt la disciplina musical, però sempre s’ha rodejat de grans amics músics. Un d’ells és en Pere Pla, cantant i guitarrista dels mítics Furnish Time, i també conegut per ser germà d’en Toni Pla (és el primer i darrer pic que pos aquest nom en aquest blog, que em pagui el que em deu).
L’altre amic és el mestre Biel Majoral, que desperta passions i odis per igual. Ay Bielet!! que t’han donat de branca per a que en donis tu tanta.

Doncs així queda la configuració de la festa artistoide-asteroide-ameboide:

20:00 Obertura de portes.
20:30 Qui no s’hagi saludat ja no es saludarà a lo llarg de la nit.
21:00 Conclusions i alabances del mestre felanitxer.
21:30 Concert de Beta Splendens (Pere Pla amb Jordi i Puter Satelitos i Pep Olivetti)
22:15 Biel Majoral.
23:00 Sorteig del darrer canapè i copa de xampany entre els que han aguantat la gala.
23:30 A pixar i a dormir.
06:00 Somniar que saludaves a tothom i que tothom et saludava a tu i que el món era com una quadre d’en Barceló, hi sonava música d’un grup anglès que havia duit en Toni Pla, sonava bastant txungo, lis faltaven mitjos, el tècnic era en Paco des Chaplin. Durant un feedback sona el despertador.
08:00 Aixecar-se i demanar-se perquè cony et paguen 50 euros per anar a tocar a un txiringo on els quadres valen milions d’euros.
09:00 Llegeixes el diari, en el món hi gent molt més fotuda que tu, et reconforten els 50 euros i envies a la merda el món de l’art.

P.D: Els del myspace m'han retirat aquesta foto d'en Miquel Barceló, no me l'han deixada posar al blog del nostre myspace perquè diuen que denota violència.

Sossis, acudiu a l'estadi aka "Vaso leche galletas"

El freak mallorquí ens ve a presentar "La música de la calma", un disc gravat amb un 4 pistes de casette i que recorda a un Barrio Sésamo mesclat amb na Maria del Mar Bonet i un poquet de Lou Barlisme de finals del segle passat.

Serà un concert especial, ja que hi ha haurà vermuts clàssics mallorquins, modernitzats amb exòtiques drogues, així ens trobarem amb les autèntiques olives trencades de la Serra de Tramuntana farcides amb 7 decilitres de àcid lisèrgic, desprès hi haurà galletes rústiques amb el paté més suculent de la galàxia mediterrània, el paté de Felanitx, que està fet de porcs negres que s'alimenten amb cristalitos. Finalment hi haurà el licor d'herbes del Pla de Sineu, que es allà on es troben les principals plantacions d'herba, diuen que és un elixir que allarga sa vida.

El tiberi vindrà acompanyat d'una actuació d'uns clicks de Famobil que dispararan sons gravats en casette per a que el freak mallorquí no es senti sol en aquest món. En Jordi, en Michael, en Fer i en Víctor s'han tranformat en uns clicks de Famobil per tal de sortir de l'illa sense que siguin capturats per la seva vinculació a una suposada xarxa que trafica amb drogues atòmiques i joguines de la Xina.

Al final del concert hi haurà un bingo on es sortejarà un cap de setmana a un hotel de Mallorca, concretament al "Hotel Liverpool Sin Swimming-pool", un hotel on els hooligans et faran sentir com si estiguessis a Anglaterra però amb el clima del Mediterrani.

Generation Folk

Article aparegut al Periódico de Catalunya aquest diumenge del Corpus.
Ho firma Nando Cruz, nou seguidor dels Oliva.
És el primer periodista musical que ens ha comprat discos, de fet deu ser l’únic del món mundial que en deu comprar. Això ho dignifica com a persona i com a professional.
Doncs això, que és un article modest i que la modèstia no es falsa quan la promouen els perdedors amb ganes de perdre més batalles.

Menys és més. Menos es más. Less is more.

Bono, sona bé amb els tres idiomes.
Mini-clip gravat amb una mini-càmara a un mini-televisor d’una mini-versió de Sa Ximbomba. Esper que el mestre Alexandre Ballester i els seus veïns em perdonin per la diferència de galateig amb la versió standard poblera.



Sa ximbomba ja no sona
ja no sona, ni sonarà,
perquè té sa pell de ca
i sa canya que no és bona.

Vaig passar per un canyar
i vaig collir una canyeta,
per sa meua ximbombeta
els darrers dies fer sonar.

Amb sa meua ximbombeta
puc anar davant el rei,
encara que sigui vell
tenc sa dona joveneta.

abcçdefghijkll·lmnyopqrstuvyz

Després del deliris federalistes i altres qüestions nocturnes, entrem a un nou cap de setmana de toureo. El divendres 5 a l’Espai Mallorca de BCN i el dissabte 6 a la Fira Litterarum de Mora de l’Ebre.




Au, fes via, tapa’t bé
I vigila de no caure...
- Però, mare... Ja sóc gran...
- Què sabràs tu, de grandesa!

Miquel Bauçà, Els somnis.